El cuc del pi o “processionària” del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un lepidòpter específic dels boscos de coníferes europeus que sol ser considerat plaga de forma sistemàtica sense importar la seua població o efecte sobre el medi. Açò ens sembla un greu error que pot derivar en impactes mediambientals pitjors que els produïts per aquesta espècie que porta coexistint amb els pins dels nostres boscos des de molt abans que apareguera el primer homínid.
Considerem plaga l’aparició descontrolada d’algun organisme en nombre suficient com per a produir un efecte negatiu en la producció agrícola o forestal, és a dir, danys econòmics significatius. Aquesta aparició sobtada sol derivar d’alteracions produïdes prèviament en el medi, bé d’origen antròpic com la reducció de la biodiversitat (creació de monocultius, destrucció d’hàbitats, alteració de la cadena tròfica amb pesticides que eliminen depredadors…) o bé d’origen natural com a factors climàtics (calor, pluja…)És cert que en entorn urbà les erugues de la processionària poden ser molestes o perilloses, doncs en tindre capacitat urticant poden provocar “picors” en xiquets o asfíxia en mascotes que se les porten a la boca, la qual cosa ha d’evitar-se mitjançant l’extracció manual de les borses, penjant trampes de feromones per a adults, o aplicant piretrines o Bacillus thuringiensis específic per a lepidòpters. (insecticida natural sense els riscos dels inhibidors de quitina i altres pesticides químics, dels quals s’ha de fugir sobretot en parcs, col·legis i zones habitades.) Com a anècdota, recorde quan de xiquet jugava (a les muntanyes d’Alzira) amb les enormes fileres de procesionaria construint-les ponts perquè passaren per damunt, amb precaució de no tocar-les doncs la meua iaia em va advertir de que “coïen” si entren en contacte amb la pell, la veritat és que mai em va passar gens malgrat el risc, moltes vegades n’hi ha prou amb un poc d’informació i vigilància. Però, què ocorre quan apareix en entorns naturals? És realment tan negativa com per a invertir milions en verís i tractaments? És proporcional l’alarma social que provoca? la majoria de vegades no.
“processó” de Thaumetopoea pityocampa
– Les arnes (o palometes) i larves de la processionària formen part del bosc mediterrani, han evolucionat al costat de les nostres coníferes i les nostres coníferes ho han fet al costat de la processionària, els pins estan perfectament adaptats a ser atacats per plagues endèmiques i en cap cas poden causar la mort de l’arbre llevat que s’unisquen altres agressions (feblesa causada per una forta sequera, altres plagues o malalties…). De totes maneres, la mort d’un pi en el bosc és natural i necessari perquè moltes altres espècies puguen desenvolupar-se, en els boscos també han d’haver-hi arbres vells, tombats, morts, descompostos… açò afegeix riquesa al medi i multiplica la biodiversitat.
– Els nostres boscos estan formats per pins, alzines, sureres, garroferes, ullastres i moltes més varietats d’arbres, arbustos i plantes. A dia d’avui en la majoria de les nostres ignorades muntanyes només veiem pins (P.halepensis) com a resultat de les repoblacions fetes (mal) en les últimes dècades, açò provoca que siguen ecosistemes desequilibrats i ja sabem que els monocultius afavoreixen l’aparició de plagues.
– La processionària forma part de la cadena tròfica, de fet és dels pocs éssers capaços d’alimentar-se de les fulles dels pins, transformant-les en riques proteïnes que aprofitaran els seus depredadors i en excrements que nodriran el pobre sòl de les pinedes. Els adults (arnes o palometes) serviran d’aliment per a rates penades, oronetes, dragons… els ous per a microvespes endoparàsites, grills, formigues… les larves (les erugues) per a totestius (o mallerengues blaves), primaveres, cucuts, corbs, gran varietat de dípters… i les crisàlides per a rata cellarda i palputs que les cercaran i desenterraran per a devorar-les. Ens deixem moltes, però serveix per a fer-se una idea de quantes boques alimenta la processionària en el bosc mediterrani i les conseqüències que tindria sobre totes aquestes espècies una fumigació tòxica.
*(els pesticides inhibidors de la quitina, l’equivalent a la nostra queratina de la pell i pèl, solen ser els més emprats en fumigacions forestals i afecten a tots els insectes, estant entre ells els principals controladors naturals de processionària, que com a depredadors que són, es recuperaran poblacionalment de forma molt més lenta que el seu aliment, és a dir, la pròpia “plaga”, la qual cosa empitjora a llarg termini la situació).
Thyreonotus corsicus, ua somareta que depreda sobre les postes i larves del cuc del pi.
Palput o puput (Upupa epops) depredador capaç de menjar-se les pupes soterrades de processionària.
Rata penada (Pipistrellus pygmaeus). Moltes espècies de quiròpters depredren sobre els adults del cuc del pi (arnes nocturnes).
– Podríem dir que els depredadors o insectívors dels boscos són l’equivalent a les nostres “defenses” immunològiques, un bosc mediterrani sense insectes parasitoides, quiròpters, pàrids o palputs és un bosc malalt, sense capacitat per a afrontar o esmorteir aparicions concretes d’espècies “nocives”. La majoria d’aquests animals controladors de plagues necessiten arbres madurs, vells o morts per a criar, amb orificis, esquerdes, branques buides, nius abandonats d’altres espècies com els pícids o rosegadors… El problema és que en els boscos “nous” repoblats a força de pi blanc no troben aquests llocs on reproduir-se i la seua presència és molt menor, sent conseqüència directa de la sobrepoblació puntual d’insectes com la processionària.
Les plagues forestals incontrolades són un indicatiu clar que alguna cosa va malament, i emprant pesticides només fem que empitjorar la salut del malalt. És important, abans d’actuar, cercar l’origen del problema i sobretot entendre el problema. Podem actuar a curt termini matant processionaries i intoxicant la muntanya o fer-ho a mitjà i llarg termini millorant la biodiversitat, és a dir, replantant espècies autòctones d’arbres i arbustos (no únicament pins) i aplicant mesures correctores que permeteixquen a les espècies insectívores troglodites assentar-se, com la instal·lació de caixes niu fins que el bosc aconseguisca el grau de diversitat i maduresa necessari.
Restes de “nius” de Thaumetopoea pityocampa
capoll, pupa i adult
Toni Rubio,
lagranjadebitxos@gmail.com