Cada mes de febrer succeeix un miracle en la vall de la Murta d’Alzira (València), un que gens té a veure amb verges ni sants: centenars de gripaus acudeixen al uníson a les tres basses que envolten el Monestir de la Murta per a formar parelles i fresar.
Durant estos dies seran atropellats, calcigats, “netejats” dels canals com si es tractaren de fulles brutes o brossa i matats a llegonades per gent que encara creu que “si t’escupeixen als ulls et quedes cec” (fals, a més són beneficiosos per a l’agricultura ja que s’alimenten d’artròpodes, bavoses, caragols, etc.)
Els supervivents que aconseguisquen arribar a les basses, acoblar-se i dipositar ous fecunds en les seues aigües hauran aconseguit la seua missió, o ho haurien fet de no ser perquè molt pocs d’aqueixos ous arribaran a eclosionar: la majoria seran devorats per les carpes japoneses, eixes que no haurien d’estar ací, que se solten de forma il·legal perquè queda bonic i després suposen un greu desequilibri en els ecosistemes eliminant espècies autòctones que a més ens ajuden a controlar plagues, sí, eixos peixos taronges no naturals que algú va decidir “alliberar” en la naturalesa perquè no va ser prou responsable com per a mantenir-los en la seua casa fins a la seua mort, com s’ha de fer amb les mascotes. (En el 2015, dos de les basses van ser buidades per l’ajuntament per a eliminar els peixos invasors i afavorir la reproducció dels amfibis, però a dia d’avui tornen a veure’s xicotetes carpes roges, la qual cosa implica que el procés ha de repetir-se fins que desapareguen del tot. Per desgràcia l’estany de la “Casa Vella” no ha sigut intervingut mai i continua replet de carpes, algunes d’elles enormes.) Els pocs cullerots que arriben a completar la metamorfosi ho faran en forma de gripauets de pocs mil·límetres (últim vídeo), indefensos, i hauran de valer-se per si mateixos en els nostres àrides muntanyes xeròfites. Com és lògic la gran majoria moriran o serviran d’aliment a altres depredadors, és per açò precisament que els gripaus comuns posen milers i milers d’ous, és una adaptació que augmenta les probabilitats que sobrevisquen els suficients com per a perpetuar l’espècie, però ni ells ni l’evolució esperaven que la majoria d’aqueixos ous anaren a servir d’aliment per a voraces espècies decoratives seleccionades en aquaris durant generacions sobre la base de característiques estètiques. (per favor MAI SOLTEU MASCOTES EN UN MEDI NATURAL.)
Aquestes basses situades en el bell parc natural de la Murta i la Casella haurien de ser un santuari, un lloc protegit on se li donara màxima prioritat a la reproducció d’amfibis i altres animals que depenen d’elles, com els odonats (libèl·lules i caballets del diable) o alguns coleòpters aquàtics, més encara a dia d’avui on la majoria de camps tendeixen a abandonar les basses i el tradicional reg per inundació per a passar-se al “degoteig” (encara que en general és bon mètode per a estalviar aigua, hi ha llocs concrets on l’impacte ecològic de la seua implantació supera al benefici obtingut per l’estalvi). Si a açò li vam sumar les quantitats absurdes de pesticides químics que s’empren en els nostres camps queda clar per què cada vegada costa més escoltar el cant dels amfibis a les nits. Els llocs naturals i públics com El Monestir de la Murta, la Font del Garrofer o la Font del plà del Barber, etc… representen els últims punts d’aigua de la zona que tenen els amfibis per a sobreviure, no únicament el gripau comú, també el tòtil, granots, gripaus corredors, o la granota comuna (antany també ofegabous i tritons, magnífics devoradors de larves de mosquit, ara ens vindrien molt bé, veritat?). El cas de les basses i fonts de la Murta i La Casella és un exemple del que parlem per proximitat, però podríem esmentar molts més, com La Font de la Parra a Carcaixent o la Font del Clot en Tavernes, on el valor ecològic de l’entorn és igualment valuós i digne de ser protegit. Per desgràcia aquests problemes, com la solta de peixos d’aquari, són comuns en molts llocs de la península, on solen passar inadvertits malgrat les greus conseqüències mediambientals.Els principals impactes que solen patir els nostres amfibis són:
– Pèrdua de basses agrícoles i altres elements del patrimoni lligat a l’aigua.
– Introducció de cranc roig, gambusia, galàpag de florida o carpes japoneses (peixos taronges) en masses d’aigua (sèquies, basses, llacs, tolles, safareigs…)
– Urbanització de zones reproductives.
– Atropellamients durant la migració reproductora. (punts negres molt concrets)
– Canalització de barrancs i torrents.
– Sobreexplotació d’aqüífers, desapareixent alguns afloraments temporals naturals d’aigua d’origen freàtic.
– Abús de fitosanitaris. (mortalitats massives en l’Albufera a partir dels anys 70)
– Llegendes urbanes sense cap justificació.
Què podem fer per a corregir o compensar aquests impactes?
– Protegir les nostres basses: encara que estiguen en desús mantenir sempre un nivell mínim d’aigua (un parell de pams bastarà) i afegir mitjans físics perquè els amfibis puguen entrar o eixir (rampes, preferiblement d’obra, també poden ser cúmuls de roques o fins i tot taulons, que serviran a més per a evitar ofegaments de mamífers, rèptils i ocells). Les granotes apreciaran un tros d’escorça de surera flotant per a aguaitar a les seues preses i prendre el sol i si a més afegim algunes roques al fons o vegetació aquàtica els cullerots tindran refugie front depredadors.
– Extraure la fauna invasora de les masses d’aigua (en les puntuals, com a basses i fonts és fàcil, sempre fora d’època de reproducció o existència de larves d’amfibis)
– Protegir les zones tradicionals de reproducció.
– Senyalitzar els punts negres d’atropellaments, com a creus de barrancs.
– Replantar vegetació de ribera com a lliris grocs, canyisos autòctons…
– Practicar/recolzar l’agricultura ecològica.
– Educació mediambiental.
Segur que tots podem posar en pràctica almenys una d’aquestes mesures. Comencem a protegir-los!
La granja de Bitxos.